Una nova Assemblea de Catalunya?

Una nova Assemblea de Catalunya? Ignasi Farreres

2019-04-15T20:33:20+00:0015 d'abril, 2019|Blog|

Per a fer front als greus problemes polítics i a la situació de polarització en que, des de fa massa temps, es troba immersa Catalunya, el catalanisme pot fer algunes aportacions significatives per ajudar a sortir del  atzucac en que ens hem embussat.

Per una banda, caldria cercar noves majories al Parlament català, que trenquessin la polarització entre l’actual majoria independentista i aquells partits centralistes-uniformistes que no volen fer cap cas de les aspiracions de la majoria dels catalans.. Un nou Parlament, -més plural i sense una majoria independentista-, per poder formar Govern i conseqüentment governar, obligaria a dialogar amb les altres forces polítiques, especialment amb les més  moderades i realistes. Aquí hi tindrien un especial paper a jugar, tant un dialogant PSC, revifat i a rebuf de l’efecte Sánchez del PSOE, com el conglomerat que s’albira com a plataforma de trobada  dels descendents del que fou el
catalanisme moderat dels bons temps de Convergència i Unió. En aquesta plataforma de trobada podrien coincidir-hi els social-cristians d’Units per Avançar, els liberals de Lliures i els Convergents de Germà Gordó i tota una mena de grups i personalitats despenjades de CDC i del PeDecat com Lluís Recoder, Mª. Eugènia Cuenca, Josep López de Lerma, Santi Vila, etcètera. així com els moderats, recentment depurats, després de la “neteja” practicada per la
Crida sobre el PeDecat, siguin els Campuzano, Xuclà o els plantejaments que pugui fer l’exdirigent Marta Pascal.

La segona aportació que pot fer el catalanisme a la causa de fer sortir Catalunya del “empantanegament” en que està atrapada (segons l’expressió de Joan Coscubiela), seria propiciar la creació d’un front ampli de partits i entitats cíviques  amb sensibilitat catalanista, que aglutinés i fes bandera de les comuns aspiracions de moltíssims
catalans, per a negociar, -tots units fent pinya- amb l’Estat, el reconeixement de la condició nacional de Catalunya dins d’una Espanya plurinacional i les seves normals conseqüències.

Per exemplificar-ho amb un precedent proper en el temps, seria com una versió actualitzada del que va ser en el seu moment l’ Assemblea de Catalunya creada l’any 1971 i que en els darreres temps del franquisme i inicis de la transició, va assolir aglutinar  tot els ventall dels partits democràtics,- uns ja existents en la clandestinitat, d’altres creats de nou-  junt amb moltes entitats de la societat civil, i que sota l’eslògan de “Llibertat, Amnistia i Estatut
d’Autonomia”, mobilitzaren la societat catalana, fins a fer realitat aquells 3 objectius de l’eslògan.  L’Assemblea de Catalunya va ser altament útil, i no va desaparèixer fins que els seus grans objectius foren una realitat que va deixar enrere la camisa del força del franquisme.

Un altre precedent més antic, però prou significatiu en el seu moment, fou el moviment denominat Solidaritat Catalana , que aglutinant tot un grup de formacions que anaven especialment del centre a la dreta, obtingué en les eleccions del 21 d’abril de 1917, un esclatant èxit electoral. Es tractava d’un moviment reivindicatiu, davant el greuge que pels catalanistes suposà la promulgació pel govern central de la Llei de Jurisdiccions, que posava sota la jurisdicció militar, les ofenses contra la unitat de la pàtria i l’honor de l’exèrcit. Aquesta actuació governativa va ser considerada a Catalunya, com un atac al catalanisme i va motivar la posada en marxa del moviment esmentat de la Solidaritat, que va servir per plantar cara al centralisme madrileny.

Un front ampli com els dels dos precedents apuntats, hauria de tenir una duració temporal limitada, pensada fins obtenir uns objectius comuns, encara que en aquest cas prou ambiciosos: assolir el reconeixement nacional de Catalunya i un encaix just dins de l’estructura de l’Estat, amb una clara delimitació de competències exclusives en matèria de llengua, cultura i educació, i un sistema de finançament solidari, però suficient per a les necessitats de Catalunya, que respectés per tant el principi d’ordinalitat.

En darrer terme, aquest front o coalició, no hauria de caure en la  temptació de convertir-se en un partit polític, sinó que hauria de dissoldre’s quan els seus objectius s’haguessin assolit, tal com ho feu l’Assemblea de Catalunya, una vegada fets una realitat la Llibertat, l’Amnistia i l’ Estatut d’ Autonomia.

 

Ignasi Farreres

ex Conseller de Treball (1988-1999) per UDC i actual membre d’Units per Avançar