Un catalanisme del segle XXI?

Un catalanisme del segle XXI? Lluís Rabell

2019-04-13T19:13:04+00:0012 d'abril, 2019|Articles d'opinió|

(Dijous, 11 d’abril, sota els auspicis de l’associació Portes Obertes del Catalanisme, es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès un interessant debat sobre la vigència d’aquest corrent del pensament polític. Presentats per Jordi Menéndez, en nom de l’associació, intervingueren Jordi Font, històric dirigent del PSC, l’ex-diputada de CiU al Congrés i militant d’Unió, Montserrat Surroca, i jo mateix. Aquest és el text de la meva ponència).

Hi ha un futur per al catalanisme? Vet aquí la qüestió que convindria plantejar. O, més ben dit: allò que hem conegut com a catalanisme, segueix tenint sentit avui en dia? Pot ajudar-nos a sortir de l’atzucac en què ens trobem?

Els consensos polítics del catalanisme – val a dir, una certa visió de país, oberta i integradora, capaç d’establir un marc de convivència i un horitzó de progrés social – han saltat pels aires, fets miques per la irrupció del procés independentista. Sovint, hem sentit a dir que l’independentisme venia a ser la culminació lògica del catalanisme, la seva «fase superior i última». Si acceptéssim aquesta filiació, podríem dir – seguint amb la terminologia marxista clàssica – que l‘independentisme sorgeix del catalanisme com la seva negació dialèctica.

En primer lloc, perquè l’independentisme gira l’esquena a Espanya, la considera aliena i hostil – fins i tot de manera «congènita». El catalanisme, per contra, pretén ser una aportació al mirall de la diversitat plurinacional d’Espanya, un agent de concòrdia i d’avenç democràtic compartit. El catalanisme té ànima federalista. En moltes de les seves manifestacions és reconeixible la petja de fraternitat que hi ha imprès el moviment obrer. Sense això, el catalanisme no hagués tingut capacitat d’incidència en la vida política.

I, en segon lloc, perquè el catalanisme – concretament, el catalanisme popular, hegemònic sota la preeminència de l’Assemblea de Catalunya – no pretenia exaltar una identitat assimiladora, sinó fer una proposta nacional i de ciutadania a una societat diversa. Una proposta capaç d’absorbir la seva riquesa i de fer que la llengua i la cultura singulars de Catalunya, arraconades o malmeses durant llargues etapes de la seva història, fossin desitjades, abraçades com un bé preuat per a tothom, potenciant així la seva expansió. I això, sense menysteniment de la parla castellana, llengua de presència secular, vehicle i part integrant de la pròpia cultura catalana.

L’independentisme ha suposat la cancel·lació d’aquests paràmetres. Els tripartits d’esquerres han estat, de fet, els últims governs que s’han definit com a catalanistes. I podríem afegir que el malaurat Estatut de 2006 – més enllà dels encerts i els errors que van marcar la seva trajectòria – ha estat també la darrera aportació del catalanisme polític. Perquè fou un intent d’eixamplar l’autogovern, certament. Però també a causa d’un tret molt característic – percebut, a la seva manera, pel mateix Tribunal Constitucional quan retreia a l’Estatut una voluntat de reforma encoberta de la Carta Magna: l’impuls federalitzant.

El trànsit del consens catalanista a l’aspiració a la independència no resulta, però, del fracàs de la reforma estatutària – tot i que hi ha jugat un paper desencadenant -, sinó fonamentalment d’un canvi d’època. El catalanisme és fill de les transformacions econòmiques, socials, polítiques i culturals de finals del segle XIX i del segle XX. Gràcies a una decisiva influència de les esquerres, va adquirir un fesomia vertebradora durant la transició i al llarg de les dècades següents, assentant les institucions catalanes en una societat mestissa. I dibuixant, des d’aquesta realitat, un horitzó de progrés nacional compatible amb el marc de la Constitució Espanyola.

En tant que moviment de masses, per contra, l’independentisme «realment existent», aquell que s’ha anat configurant per decantació a través del «procés» desballestant i transformant els mateixos partits que l’han impulsat, és fill de la globalització. O, més ben dit, de la crisi de la globalització neoliberal.

És bo que ens acostumem a considerar les dinàmiques nacionals com a expressions locals de les grans tendències internacionals, d’allò que Thomas Piketty anomena «l’economia-món». Sense ignorar les característiques particulars de cada país, però sabent que la seva força es manifesta impel·lida pels corrents globals. El «procés» cavalca, evidentment, els desajustos del model territorial tal com s’ha anat configurant a partir d’una lectura, sovint restrictiva, de la Constitució del 78. Però haguera estat impensable sense la gran recessió del 2008 i tot el que aquesta crisi ha desvelat, arrencant-nos bruscament del somni d’una «globalització feliç».

La desregulació liberal ha conferit un poder immens a les corporacions, ha fet créixer exponencialment les desigualtats arreu del món i ha accelerat el canvi climàtic. El desenvolupament monstruós del capital financer situa l’economia mundial en un clima d’inestabilitat permanent. Els canvis vertiginosos en la producció, les noves tecnologies, la internacionalització de les cadenes de valor… han situat el moviment obrer davant el repte d’una reorganització que encara és lluny de resoldre. A hores d’ara, pesa poc en els esdeveniments. La capacitat decisòria dels Estats s’esvaneix i, amb ella, l’enquadrament de les societats per part de les elits tradicionals. Vet aquí el marc en què sorgeix l’actual onada de moviments nacional-populistes: l’Amèrica blanca de Trump, el Brexit, la protecció social per als «de casa» en la Itàlia de Salvini, mestissa com totes les metròpolis… El «procés» forma part d’aquesta onada.

Essencialment, es tracta d’una reacció insolidària de les classes mitjanes d’una de les regions més riques d’Europa que, atemorides davant la perspectiva de la decadència, creuen que els anirà millor separant-se de les regions menys desenvolupades. Naturalment, hi ha més factors, matisos, etc. Tanmateix, sense aquesta dinàmica social de fons, el «procés» no hagués tingut la força ni les característiques que ha revestit.

Però, aquestes dinàmiques impliquen un replegament. Més ben dit, una temptativa de regressió. Alhora impossible i corrosiva per a la democràcia. El catalanisme «domava» els nacionalismes, els diluïa en dosis digeribles i permetia a una societat complexa tirar endavant. Com a poc, ho ha permès durant tot un període. La crisi de la globalització ha bufat amb força sobre les brases d’un nacionalisme que covava en les xarxes clientelars del pujolisme, en els somnis inconfessos d’una part de la petita burgesia o en els enyors de la menestralia.

L’incendi ha calat foc a la casa comuna de la convivència ciutadana. Caldrà veure si els estralls han afectat l’estructura i els fonaments. Caldrà veure si és possible aturar un procés que ens empeny cap a una divisió cantonal del país – semblant a «l’antipàtic model belga», com diu l’Antoni Puigverd.

Alguns indicadors ho fan témer. Els lectors de diaris com «La Vanguardia» o «El Periódico» s’informen a través del mateix mitjà i comparteixen els respectius espectres ideològics. Doncs bé, els lectors d’ambdós diaris voten, en una proporció propera al 80%, partits independentistes – o bé contraris a la independència – segons que siguin assidus de l’edició en català o en castellà d’aquests rotatius. L’adhesió a l’independentisme augmenta també com més gran és el nombre de cognoms tradicionals catalans.

Davant d’aquests símptomes, s’haurien d’encendre totes les alarmes. La llengua catalana ha deixat de ser un factor d’integració – i un bé cultural desitjat per les classes populars com a motor d’ascens social. L’oposició dels dos nacionalismes – el que representa l’independentisme i el que atien partits com C’s – està convertint les llengües en banderes, en el sant i senya de comunitats que tendeixen a diferenciar-se i disgregar-se. Aquesta pinça està deixant sense aire el catalanisme. Potser definitivament. Per a les noves generacions, el catalanisme no significa res. La seva evocació suscita fins i tot malfiança entre la gent dels barris populars. Els «colons involuntaris del franquisme» – i els seus fills es veuen empesos a abraçar una forma irada d’espanyolitat.

La contradicció, explosiva, del moment que vivim, a casa nostra com arreu, és aquesta: l’actual etapa de la globalització no deixa cap marge per a una marxa enrere. I, tanmateix, el vertigen i les ferides socials que provoquen la desregulació i el desgovern fan que milions de persones, aquí i allí, intentin amb força el retorn al passat. Un retorn impossible. Un passat idealitzat. Ningú pot desconnectar l’economia de Gran Bretanya, ni retornar-li la grandesa de l’imperi.

Ni Trump, ni Salvini, ni tots els guardians de l’Europa blanca aturaran uns moviments migratoris determinats per les desigualtats, les guerres i el canvi climàtic. Ja fa molt de temps que les forces productives de la humanitat clamen contra les fronteres dels Estats nacionals. Separadament, cap país és capaç de fer tributar les multinacionals. No hi haurà sobirania ni democràcia al marge de grans àmbits de cooperació i de decisions compartides. Tanmateix, els intents són incessants. La Unió Europea es veu sotmesa a unes tensions mai vistes i a tots els països coven conflictes de gran envergadura. El moviment de les «armilles grogues» a França n’és un exemple proper.

En l’actual context històric, l’Estat nació ha deixat de ser una plataforma de progrés. Una Catalunya independent només és concebible tal com la van dissenyar les «lleis de transitorietat». Val a dir, com un Estat de trets autoritaris, destinat a comprimir la seva diversitat… i condemnat a ser una joguina en mans dels mercats financers. Xavier Arbòs deia que la República Catalana potser seria un nou Estat, però no semblava pas un Estat millor. La independència – si més no, tal com ha estat plantejada – no feia albirar cap desenvolupament nacional progressista, sinó l’exaltació d’un demos esquifit, ranci i excloent. En el fons, no ha estat més que un miratge de la petita burgesia. L’experiència històrica en ensenya, però, que hi ha miratges que poden arrossegar nacions senceres a les pitjors aventures.

Cal una alternativa. El catalanisme, tal com l’hem conegut, no pot ser-ho. Aquí tampoc no hi ha marxa enrere. La resposta ha de correspondre als reptes del canvi d’època. Es tracta de rescatar i potenciar alguns trets que sí que hi responen. Uns trets que no només són vigents, sinó que han d’expressar-se amb un nou vigor, sense constriccions. El més important de tots és, sens dubte, el federalisme. El federalisme no és cap «tercera via», ni una mena de camí intermedi: s’oposa frontalment a tots els nacionalismes. I, en aquest sentit, com a projecte polític, el federalisme és incompatible amb l’independentisme. La recerca d’un perímetre servint de base diferenciadora d’un Estat nacional trenca pel mig una societat com la nostra, configurada a través d’una relació secular amb la resta d’Espanya i travessada per poderosos vincles amb la resta dels territoris peninsulars. Com més s’aguditza la tensió d’aquesta recerca, més sura una identitat mítica i reaccionària. El «procés» ha pres, per moments, aires de carlinada postmoderna.

El federalisme representa un projecte de convivència d’aquesta diversitat. Dins la nació catalana i dins la «nació de nacions» que és Espanya. I representa l’aposta decidida per la transformació democràtica i social de la UE. Sense ella fóra impossible encarar el repte històric de la transició ecològica. Fora d’ella, la única llibertat a què podria aspirar una petita nació seria, i amb prou feines, la de triar l’amo al qual vol servir.

Serà, doncs, el federalisme l’hereu del catalanisme? Hi ha raons per pensar que només un projecte d’aquestes característiques por recollir el testimoni. Però no serà gens fàcil. Ara com ara, el panorama és assolador. Les institucions representatives han perdut el seu ascendent sobre la ciutadania i estan en crisi. La vella classe política ha estat substituïda per una fornada d’activistes. Per la seva banda, les esquerres es troben encara a les beceroles d’una reorganització que requerirà anys i sang jove. El nou impuls del socialisme vindrà segurament d’Amèrica i de les grans concentracions obreres del continent asiàtic. Mentrestant, les societats de les antigues metròpolis industrials s’agiten. És un temps propici per als xarlatans, els salva-pàtries i els aventurers de tota mena. Caldrà molta paciència i tenacitat.

En un article publicat fa unes setmanes recordava unes paraules d’Andreu Nin que resumeixen molt bé allò que ara ens toca fer: «Sembrar. Sembrar per tot arreu. Sembrar a tots els vents. Sembrar sense descans. Sembrar fins i tot damunt les pedres». Avui, la terra sembla erma. A banda i banda, la cridòria ofega el seny. El futur està en disputa. L’esperança rau, però, en aquells que sàpiguen escampar de nou les llavors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Lluís Rabell

11/04/2019