La transició energètica, peça clau del futur de Catalunya

La transició energètica, peça clau del futur de Catalunya Mirades des del Catalanisme

2022-02-13T00:25:38+00:0010 de febrer, 2022|General|

Catalunya pateix un endarreriment notable en la implantació de les energies renovables respecte a la resta d’Espanya i en relació a la necessitat de disposar d’aquestes energies per acomplir els objectius de reducció de l’ús de combustibles fòssils i d’emissions contaminants per tal de mitigar el canvi climàtic. També mostra un incompliment ampli i reiterat dels objectius que el propi Govern es marca.

Entre la darrera regulació per promoure les energies renovables del Govern del president Montilla de finals del 2009, que els Governs sobiranistes van ignorar, i la primera regulació de les renovables durant el Govern Torra, van passar 10 anys d’inacció. Però així i tot, aquesta nova normativa va haver de ser substituïda tan sols dos anys després atès el nul impacte que va tenir per a la promoció de nous projectes.

Des de finals del 2021 disposem d’un nou Decret de renovables que també és del tot insuficient per a esperonar aquest sector d’acord amb les necessitats climàtiques i mediambientals.

Creiem que la política energètica ha de perseguir diferents objectius que s’han de fer compatibles i raonables en el temps. Entre ells, primordialment: Assegurar el subministrament energètic, dissenyar un model energètic sostenible i cada vegada menys dependent dels combustibles fòssils i reduir la intensitat energètica, es a dir, la quantitat d’energia necessària per la producció dels béns i serveis i reduir el consum energètic per càpita.

El canvi energètic necessari interpel·la moltes àrees de l’economia i la societat: la indústria, l’agricultura i la ramaderia, l’edificació, les infraestructures, el turisme, la mobilitat i el transport, l’urbanisme, la tecnologia, el coneixement, i tindrà impacte en molts equipaments: hospitalaris, educatius, culturals, de gestió mediambiental, administratius….

A més, la política energètica no tan sols ha d’actuar sobre l’oferta, es a dir, sobre el proveïment energètic. És igualment important actuar sobre la demanda d’energia, la qual cosa impacta també sobre les emissions. Es a dir, cal reduir la necessitat d’energia per unitat de producte, i aquí actuen, per exemple, la política industrial, l’agrícola i ramadera, la del transport i la tecnològica. Cal donar-les una direcció, un propòsit relacionat amb l’estalvi, l’eficiència energètica i l’economia circular que, en definitiva, pot contribuir també a millorar la competitivitat.

No hi ha dubte, doncs, que la transformació energètica és el principal repte econòmic amb que ens enfrontem i, per tant, cal situar-lo en el centre de l’estratègia del Govern. El desplegament de les energies renovables ha de formar part d’una visió i uns objectius omnicomprensius. A despit d’això, creiem que la política energètica ocupa un lloc secundari en les prioritats del Govern i apareix subordinada en un Departament encarregat d’Acció climàtica, Alimentació i Agenda Rural.

El Govern de Catalunya ha presentat el dia 4 de febrer la Prospectiva Energètica de Catalunya, el PROENCAT 2022, que substitueix la de 2019. En aquest document es presenta de nou la visió del futur energètic de Catalunya i es proposen les línies d’actuació necessàries per assolir els grans objectius energètics i ambientals. No és un document normatiu i molt menys un document executiu però, certament, incorpora algun canvi que saludem, com el fet de reconèixer la necessitat de grans instal·lacions de renovables, inclosa l’eòlica marina, que fa uns mesos ni s’esmentaven.

En síntesi, el PROENCAT preveu assolir la neutralitat climàtica el 2050, es a dir, emissions zero de gasos d’efecte hivernacle, en particular de CO2; i que el 76,4% del consum final d’energia provingui de l’energia elèctrica, la qual s’obtindrà el 100% amb fonts renovables. S’estableixen objectius intermedis per al 2030 de forma que l’energia elèctrica suposarà el 34,2% de l’energia final i provindrà en un 50% de les energies renovables.

Però no s’indica com es podrà fer aquesta transició. Cal recordar quina és l’actual estructura de generació elèctrica: 54% de nuclear, 12% Cicles combinats, 11,6% hidràulica, 11,5% cogeneració… i tan sols el 5,8% l’eòlica i l’1% la solar i quantitats menors altres renovables.

El Pacte Nacional per a la Transició energètica de 2017 ja proposava com objectiu per a 2030 que el 50% de la producció elèctrica fos d’origen renovable. Però la realitat és que a 8 anys vista d’aquesta fita aquest percentatge a penes arriba al 20%, inclosa la hidràulica. Durant els darrers 10 anys la instal·lació de renovables a Catalunya s’ha estancat i els únics increments significatius de l’eòlica el 2011 i el 2012 s’han produït gràcies a la legislació anterior a 2010.

A la vista de l’endarreriment actual, l’objectiu d’un 100% de generació elèctrica amb energies renovables pel 2050 pot ser una quimera i més si la política energètica del Govern es basa, “en un nou model energètic propi, distribuït, descentralitzat, democràtic i cohesionat territorialment, i aposta per instal·lacions petites, distribuïdes, participades i amb el vist i plau previ del territori properes al lloc de consum”.

Les petites instal·lacions solars o eòliques de proximitat, l’aprofitament d’espais urbans o edificats o d’infraestructures ja existents són convenients i necessàries. El diàleg amb el territori, també. Però això sol no configura una política energètica digna d’un país com el nostre.

Un fort desplegament de les renovables no pot només basar-se en projectes locals propers al consum de reduïda dimensió, que són necessaris per a un model més distribuït, però no suficients. No hi ha dubte de que necessitem projectes de més envergadura. Cal tractar l’equilibri entre la preservació dels espais i el paisatge d’acord amb criteris mediambientals, però tenint en compte les necessitats reals de proveïment energètic d’una economia com la catalana, industrialitzada i capdavantera, amb fortes concentracions urbanes i que vol, en el futur, ser neutral en emissions i gaudir de la màxima suficiència energètica.

Els reptes són de gran abast i Catalunya no els pot assolir en solitari. Catalunya no és una illa energètica, forma part del sistema Ibèric i està connectada amb França amb producció d’energia nuclear i rep el gas natural del Nord d’Àfrica i en vaixells. No hi haurà transició energètica a Catalunya si no es fa a nivell i en col·laboració amb el Govern d’Espanya i amb els suport dels fons europeus.

Més que parlar de la sobirania energètica de Catalunya hauríem de treballar per disposar de suficiència energètica. El que cal és posar els mitjans per tal que Catalunya tingui garantit el subministrament energètic en un sistema interconnectat i contribuir al màxim, amb energies netes, a l’assoliment dels objectius climàtics.

A més, a Catalunya, com a la resta d’Europa, hem de poder respondre a certs interrogants, com ara el caràcter discontinu del rendiment de les energies renovables. Necessiten energies de suport que avui provenen de les nuclears i dels cicles combinats de gas. Podem prescindir-ne? Amb quin calendari?.

El model accelerat d’implantació de les energies renovables és, avui per avui, un objectiu utòpic. No tan sols per la situació tan precària de partida, sinó també perquè l’objectiu final només seria possible amb una altra energia verda constant que servís de suport com podria ser l’hidrogen verd, però aquest es troba en fase de investigació i amb solucions molt cares a l’escala que es necessitaria…, i encara sembla més llunyana la disponibilitat de la tecnologia de fusió nuclear. Mentrestant no podem renunciar a energies convencionals que garanteixin la suficiència en el subministrament energètic.

Sense aquestes fonts Catalunya hauria d’importar gran part de l’energia que consumeix. Es podria importar energia verda d’altres territoris espanyols més avançats que nosaltres. Admetrem les infraestructures de transport necessàries?.

La transformació cap a una economia verda no vol dir tan sols la implantació de les energies renovables com a fonts de proveïment energètic. Vol dir un esforç d’innovació i inversió, de transformació de sectors productius, residencials, mitjans de transport, etc. que reclamen un esforç molt intens del sector empresarial i que precisen de la col·laboració entre el sector públic i el sector privat, a nivell europeu, estatal i català i d’un entorn de seguretat jurídica que faciliti les inversions.

En definitiva aquesta transformació requereix visió a llarg termini, decisions estratègiques valentes, el màxim consens polític, econòmic i social, i governs que prenguin decisions. Cal coratge polític per mirar més enllà de la tàctica electoral territorial. Convé, igualment, establir les aliances correctes, no amb partidaris de maximalismes que porten a la irrellevància i que impediran avançar.

Catalunya és motor econòmic i industrial d’Espanya i volem que ho segueixi sent. Es per això que demanem al Govern de Catalunya que assumeixi la seva responsabilitat en aquesta transició explicitant un model viable i realista, sostenible i poc dependent, amb una visió àmplia i ambiciosa.

Per tot això, Portes Obertes del Catalanisme considera que:

1. Cal situar la transició energètica en el centre de l’estratègia econòmica del Govern, de manera que afecti el conjunt del teixit productiu del país.

2. Amb independència de la necessitat de construir consensos en el territori i amb els sectors polítics, socials i econòmics, cal recordar que la responsabilitat de prendre decisions estratègiques que afecten el conjunt del país correspon al Govern, que no les pot eludir emparant-se en un “model energètic propi, distribuït, descentralitzat, democràtic i cohesionat territorialment”.

3. Per assolir uns objectius ambiciosos de contribució de les energies renovables en la producció elèctrica i per assolir la neutralitat d’emissions, seran indispensables projectes de gran envergadura en energia solar i energia eòlica, inclosa la eòlica marina, als quals el Govern no s’havia mostrat propici. El PROENCAT 2022 posa de manifest aquesta necessitat que el Govern hauria de fer seva explicitant ja els objectius concrets per a aquesta legislatura.

4. En la determinació de l’estratègia de transició energètica, el Govern ha d’explicitar la seves previsions en relació a les energies convencionals de suport que han de garantir la suficiència i la continuïtat del subministrament durant el procés, i les eventuals infraestructures de transport necessàries.

5. Les polítiques que el Govern adopti i la normativa que desplegui per a la implantació de les energies renovables han de ser conseqüents amb les necessitats reals per assolir uns objectius ambiciosos, però realistes.

6. El reptes de la transició energètica son de tal envergadura i complexitat que només es poden encarar en un context d’entesa i col·laboració entre les diverses administracions concernides. És imprescindible establir, en aquest sentit, una política concertada amb el govern espanyol.

Barcelona, 10 de febrer de 2020