Intervenció de Lluís Bassets – Balanç de 2019 i perspectives de cara al nou any

Intervenció de Lluís Bassets – Balanç de 2019 i perspectives de cara al nou any Trobada Hotel Balmoral 12 de desembre de 2019

2020-01-11T11:24:27+00:0020 de desembre, 2019|General|
La plataforma i associació Portes Obertes del Catalanisme ha tancat les seves activitats de 2019 amb una trobada i debat a l’hotel Balmoral el dijous 12 de desembre de 2019, en la que s’ha fet balanç d’un any d’una gran complexitat que ha estat marcat sobretot per la situació a Catalunya i específicament pel judici i la sentència del procés, aixi com per la seva repercussió social i el seu impacte sobre la política espanyola. També s’han abordat els grans reptes de 2020.
A la sessió vam comptar com a convidat amb Lluís Bassets director del País a Catalunya i co-director de Política & Prosa que va fer un extens anàlisi de la situació política i social a Catalunya i Espanya, que va ser l’encarregat de fer la reflexió inicial.

 

Trobada Hotel Balmoral 12 desembre 2019 – Resum de la intervenció de Lluís Bassets

Balanç de 2019 i perspectives de cara al nou any

Respecte al balanç d’aquest any que s’acaba a Catalunya em centraré en quatre esdeveniments.

1.- El judici i sentencia del Tribunal Suprem als dirigents independentistes.

2.- El sorgiment per primer cop de brots de violència avalats per una part important de l’independentisme.

3.- Els processos electorals, quatre en tres dates de convocatòria: les municipals i les europees el 26 de maig, i dues eleccions generals, el 28 d’abril i el 10 de novembre.

4.- L’aparició de l’extrema dreta xenòfoba

1.- El judici i la sentencia han posat a prova:

a.- D’una banda, la qualitat de la justícia, l’Estat de dret i la democràcia;

b.- I de l’altra, la força i la determinació del moviment secessionista.

a.- El resultat no és rotund ni clar. Encara caldrà esperar a les resolucions del tribunals europeus, el de la UE pel que fa a la immunitat de Junqueras, i el del Consell d’Europa pel que fa al recurs a la sentencia del Suprem.

És gairebé unànime la idea de que ha estat un judici just i és més discutible en canvi l’adequació del delictes jutjats a la figura penal de la sedició.

La notable envergadura de les penes és menor en tot cas al que hagués significat la figura de la rebel·lió i situa als condemnats en una situació molt propera a la llibertat o a la presó atenuada.

Són penes dures però que es poden gestionar raonablement, primer a través del règim penitenciari i després dels indults.

La utilització exclusiva del mitjans punitius judicials ha comportat també una certa erosió de la imatge internacional del Regne d’Espanya, tot i que hagin quedat molt curts els esforços per assimilar-lo a països com Turquia o Xina.

El secessionisme s’ha queixat autocríticament de que no havia calculat la força de l’Estat, però cal dir que tampoc havia calculat la força i la solides de la democràcia espanyola.

b.- El secessionisme ha trobat en els presos i en la sentència un aglutinant que l’ha permès mantenir la ficció d’unitat d’un moviment profundament dividit.

Moltes són les contradiccions que el tenallen: entre els exiliats i els presos, entre governar i paralitzar el país, ara entre afavorir la formació de Govern a Madrid o desentendre’s de la governabilitat espanyola, i sobre tot, entre ERC i JxCat pel manteniment de l’hegemonia i el control del moviment.

La resposta davant els dubtes i a les divisions l’han proporcionat sempre els elements més radicals. Amb desobediència civil i institucional i amb mobilitzacions als carrers i disrupció de la vida ciutadana. Això em porta al següent apartat.

2.- S’ha baixat el llistó pel que fa al pacifisme del moviment. L’ús de la violència de baixa intensitat ja està tolerat o fins i tot ben vist pels dirigents del procés.

Es vol trametre la idea de que la independència, lluny de ser gratis i fàcil com es deia al començament, requerirà pagar un preu. Una part ja s’ha pagat en l’economia i el món empresarial, i ara el missatge és que també s’ha de pagar abaixant el llistó de la tolerància a la violència i a la coacció.

Aquesta evolució tan negativa no ha estat espontània sinó que s’ha produït com a reacció perfectament preparada i orquestrada a les sentències del TC.

Es volia fer molt soroll i demostrar uns alts nivells d’indignació, i això s’ha traduït en brots de violència i en accions de pertorbació de l’ordre totalment fora de mida i de context.

S’ha passat dels CDR, sense dirigents identificats però perfectament localitzables, a l’organització anònima i misteriosa d’una aplicació digital per organitzar la gent i mobilitzar-la com es l’anomenat Tsunami Democràtic. Que de democràtic no en te res. No se sap qui pren les decisions, ni perquè les pren. No hi ha deliberació ni participació, mera obediència i submissió a les ordres emanades no se sap d’on ni a càrrec de qui. El TD és la clàssica eina de guerra cibernètica, d’espionatge i d’infiltració. Ningú n’és responsable i pot conduir a situacions realment molt greus, com ja va ser el cas d’intent d’ocupació de l’aeroport del Prat o com pot ser el proper partit Barça-Madrid.

Els Mossos d’Esquadra són els principals perjudicats per l’ambigüitat del Govern i la seva tolerància amb la violència i els talls d’infraestructures. De moment sembla que s’ha preservat la seva funció com a policia de tots, tot i que es troben sota la lupa oportunista dels qui els volen castigar per la repressió de la violència independentista i, sobre tot, per la seva estreta col·laboració amb les altres policies.

La preservació dels Mossos de la lluita partidista i, especialment, de la seva instrumentalització per l’agitació secessionista és més important que mai. Sobre tot perquè no sabem si en la prudència aparent del govern de Torra, i el trasllat de tota la responsabilitat sobre el conseller Buch, no hi ha el propòsit ocult de preservar-la de cara a hipotètiques intencions o plans d’una futura actuació rupturista.

Tot i la gravetat dels nous fets d’aquesta tardor, s’ha de dir que la reacció no ha estat massiva. Tot i les puntes de mobilització aconseguides, el conjunt de la societat està cansada i no ha seguit. És de notar que va minvant l’excitació de

símbols i de banderes, fins i tot en moments tan tensos com els de les darreres setmanes.

3.- Tot això també ha repercutit en els processos electorals, que és el següent punt que us volia comentar. No m’estendré en l’anàlisi de cadascuna de les eleccions, però sí voldria assenyalar-ne alguns trets.

El més essencial és l’afebliment de la dreta en el seu conjunt i el dibuix d’una Espanya plural com a única alternativa, un perfil que ja es va produir a les primeres eleccions generals de l’any i que s’ha accentuat encara més a les segones, com a resultat de l’enfonsament de C’s i la força de Vox.

Desapareix el que era una gran esperança blanca com era C’s i apareix una força maleïda com és Vox: això de cara a Europa reforça les opcions moderades de Pedro Sánchez, tot i que sigui en aliança amb Podemos i amb el suport d’ERC. Vox no és un soci recomanable vist des d’Europa. Sánchez amb una vicepresidenta com Calviño dona totes les garanties. Podemos sembla que estigui triant el camí de Tsipras i abandonant el camí de Varufakis. I el paper i l’aval del PNV en aquest panorama és realment essencial.

Des de Catalunya destaca, en primer lloc, la resiliència del bloc independentista en el seu conjunt, que no està rebent a les successives eleccions el càstig que correspondria a un fracàs polític tan evident com el que ha protagonitzat. Els votants independentistes han seguit votant en el seu conjunt als mateixos partits i dirigents, malgrat haver-se equivocat, haver-los enganyat o en tot cas no haver aconseguit els objectius que havien promès.

Sens dubte ha comptat molt en la resiliència independentista la victimització al voltant del procés judicial al Suprem i l’empresonament dels dirigents.

El vot independentista segueix situat molt per sota del 50 per cent. Tot i que s’ha reforçat en les segones generals del 10 de novembre, amb el fet destacat de que ERC ja es va convertir en la primera força catalana també al Congrés a les eleccions del 28 d’abril.

També hem pogut experimentar la desaparició de l’anomenat vot dual, que portava a una diferent participació a les urnes segons fossin autonòmiques o generals dels segments de població segons la definició ideològica en l’eix nacional. El vot nacionalista s’ha mobilitzat aquest cop amb la mateixa intensitat a les generals que a les autonòmiques.

ERC ha substituït del tot a CiU com a força central del nacionalisme, tot i que encara no ha pogut traduir la seva hegemonia electoral i municipal en forma de poder al govern de la Generalitat, a la ciutat de Barcelona i a la Diputació. JxCat des de Waterloo i des dels pactes locals li ha barrat el pas, com també li ha barrat el pas Manuel Valls a Barcelona amb la seva opció d’afavorir la majoria municipal d’esquerres.

ERC es troba ara davant el dilema de si ha de seguir dins la subhasta nacionalista amb JxCat i evitar el compromís amb les esquerres a Espanya i a Catalunya o ha d’arriscar i assumir d’una vegada la seva responsabilitat, aprofitant aquesta oportunitat per esdevenir força de govern.

La fragmentació de la dreta al conjunt d’Espanya i la seva feblesa extraordinària a Catalunya són també elements destacats en el nou panorama. També hem pogut veure aquest any com envellien i s’integraven al sistema els dos nous partits nascuts precisament per posar en dubte el conjunt del sistema.

En el cas de C’s ha quedat clar que el seu èxit ressonant a les eleccions catalanes va ser un fenomen passatger, que el va convertir en vot refugi dels ciutadans hostils a la independència unilateral declarada el 27-O. I que, en tot cas, el partit taronja no ha sabut capitalitzar ni a Catalunya ni al conjunt d’Espanya l’èxit electoral del partit i personal d’Inés Arrimadas.

L’escenari és d’una extrema inestabilitat. I la inestabilitat és la última carta i la última temptació que queda en mans de la radicalitat independentista que representen Quim Torra, Puigdemont, els restes del PDcat i la CUP.

La independència ja s’ha vist que no era possible. També s’ha vist que la reacció a la sentència té els seus límits, molt circumscrits a Catalunya. Inclús els desperfectes econòmics i socials són més aviat auto infligits, donat que afecten sobre tot a la societat catalana i especialment a la ciutat de Barcelona. La imatge internacional del país, sobre tot des de l’arribada de Sánchez a Las Moncloa, tot i la seva interinitat, no ha empitjorat sinó tot el contrari: Espanya ha recuperat pes i prestigi a l’escena europea i internacional, com demostren els alts càrrecs europeus assignats a polítics espanyols o l’èxit de la celebració improvisada a Madrid de la COP25 que s’havia de fer a Santiago de Xile.

L’últim recurs d’un moviment com l’independentista, ara situat en un carreró sense sortida, és bloquejar la governabilitat a Madrid, impedir que hi hagi una majoria d’esquerres, afavorir fins i tot unes terceres eleccions que donin encara més força a Vox i al PP i debilitin al socialisme. Tot amb la remota esperança radicalitzadora de que una Espanya quan més negra millor és la única esperança per la Catalunya independent que imaginen.

La responsabilitat ara mateix en mans d’ERC es potser massa gran si tenim en compte els accidentats antecedents d’aquest partit i especialment que s’haurà d’enfrontar els propers dies amb un congrés molt difícil i amb una sentència sobre la immunitat europea de Junqueras que els pot allunyar encara més de la seva capacitat per assumir la nova centralitat.

4.- L’aparició de Vox està estretament vinculada a la resposta virulenta contra la sentència als carrers de Catalunya, tal com han demostrat ja vàries enquestes post electorals. És la reacció nacional populista espanyola d’extrema dreta davant la força del nacional populisme català més aviat esquerranista. I el presagi de que aquest camí porta a que la crisis de convivència, evident encara que mai reconeguda des del secessionisme, esdevingui directament enfrontament civil, tot plegat molt perillós especialment per a la societat catalana. L’octubre d’enguany ha estat una nova senyal pèssima per a la nostra convivència i per la nostra economia, gairebé al mateix títol que ho va ser l’octubre de 2017.

Vox limita les possibilitats del bloc de dretes, obligat a signar pactes vergonyants com els d’Andalusia, Múrcia, Comunitat i ajuntament de Madrid, però a la vegada limita també els marges de reformes i de pactes per part dels partits de l’Espanya plural. Vox serà una força de bloqueig legislatiu gràcies al recurs d’anti

constitucionalitat, al seu abast amb 53 diputats, tres més que els que es requereixen per poder presentar-lo. Això sense comptar amb la seva capacitat per marcar l’agenda política, accedir als mitjans de comunicació, polaritzar els debats i exercir de força provocadora al carrer.

Tot el que s’hagi de fer per tal de resoldre l’actual conflicte català, ja sigui en relació als presos, als indults o a les reformes estatutàries o constitucionals haurà de tenir en compte aquesta capacitat de bloqueig de Vox i el seu ascendent sobre el PP com a força reactiva sorgida precisament per exercir aquesta funció.

Perspectives.-

El panorama és tan incert que té poc sentit fer propostes a curt termini. No sabem si tindrem govern, si després hi haurà pressupostos, si serà un govern estable, ni si tindrem unes eleccions catalanes immediatament. Jo espero que sí, que poc a poc anem avançant cap a l’estabilitat i l’obertura del diàleg polític. Però hem d’estar preparats per a qualsevol eventualitat i sobre tot em sembla que hem de treballar pensant més a llarg termini i no tan en les pròximes eleccions.

Se m’ocorren en aquest sentit algunes idees, potser trivials, però que no està de més subratllar:

1.- Cal recuperar les institucions, ara malmeses i manipulades. No tan sols les institucions de govern. No tan sols el Síndic de Greuges. Compto que la CCRTVE, és a dir Catalunya Ràdio i TV3, es també una institució ara deslleialment controlada i instrumentalitzada per l’independentisme.

2.- Cal salvar els espais públics compartits, inclosos i sobre tot els locals públics municipals, però també el esportius. Em de quedar plegats de braços davant una iniciativa com la del Tsunami al camp del Barça? O davant la ocupació violenta del Campus universitari de Bellaterra?

3.- Cal obrir espais de diàleg en totes les direccions i amb participació de tothom fora dels extremistes d’ambdues bandes. Mirar d’anar trencant les divisions construïdes aquest darrers set anys.

4.- Cal recuperar els canals de comunicació amb el conjunt dels conciutadans espanyols. Obrim els nostres debats, inclosos els aparentment més nostrats, al conjunt d’Espanya, on la divisió en blocs ideològics és encara més forta. Pensem en diaris com ABC o El Mundo.

Per cert, deixeu-m’ho dir: diguem a les coses pel seu nom. Ho hem dit a Política i Prosa en el número d’octubre, a l’article editorial i en els continguts monogràfics de la revista: Parlem d’Espanya. Espanya existeix. No és l’Estat Espanyol. L’Estat és un eufemisme desagradable que ens hem deixat imposar. Espanya no pot ser ni és el nom dels malsons i del dimonis que torturen les nits del nacionalisme català. El nacionalisme ha fet servir el nom d’Espanya com a síntesi de tots els mals i de tot el que no va bé a Catalunya, i ara correm el risc de que hi hagi qui faci el mateix amb el nom de Catalunya. De fet Vox i molts altres ja ho fan.

5.- Cal restaurar la imatge de Barcelona i de Catalunya, dins d’Espanya i internacionalment. Recuperar les seus de les empreses. Procurar que les fires internacionals es quedin i no marxin com ja està passant. Seguir oberts a la

instal·lació de nous museus, en lloc de rebutjar-los. Fer de la capital catalana també una capital espanyola de primer nivell a tanta alçada com Madrid en lloc de contribuir a la seva decadència i a la seva provincianització.

6.- Cal preservar la llengua i la cultura de la manipulació partidista. Especialment al sistema educatiu, des de l’escola fins a la universitat.

Els consensos lingüístics, per molt que facin escarafalls alguns, estan totalment trencats. Si ningú hi fa res i no es recuperen, no tardarà en aparèixer la ofensiva en favor d’un doble circuit escolar, un només en català i un altre primordialment en castellà.

Personalment em semblaria un error, promogut pels monolingüistes de les dues bandes.

Cal preservar el català com a centre de gravetat del sistema escolar, tal com diu una cèlebre sentència del TC , i com a llengua pròpia, tal com reconeixen els textos estatutaris avalats també pel TC.

Cal evitar els fetitxismes sobre la immersió. La immersió no és ni un ídol a adorar per part del nacionalisme català ni un ídol a destruir per part del nacionalisme espanyol. No és un objectiu ni un principi, sinó només un mètode eficaç d’ensenyament de la llengua, tal com ha escrit el president Montilla en un recent article al diari Ara.

No hi ha d’haver llengües en competència, com vol una certa visió sociolingüística restrictiva, sinó llengües en col·laboració i en convivència. I diguem-n’hi després com vulguem, bilingüisme o multilingüisme.

El castellà no mereix el tracte de llengua estrangera que alguns voldrien donar-li.

Cal també preservar els drets lingüístics individuals, a l’escola i arreu, tot i tenint en compte la oficialitat de les dues llengües.

A mi em sembla que no és cap retrocés, sinó més aviat el contrari, la preservació d’un circuit escolar únic, en el que el català segueixi essent la llengua vehicular i centre de gravetat, però el castellà tingui també un nivell suficient i sigui amb l’anglès llengua vehicular per part de les assignatures. Sobre tot si millora la competència lingüística dels alumnes i es fa en un clima de convivència i recuperació del consens.

Tan important com el que facin els pares és el que facin la societat i les seves institucions, des del govern i el parlament fins els mitjans de comunicació. Mentre hi hagi qui vulgui utilitzar aquest debats com a agressius projectils polítics no recuperarem aquest consens escolar aparentment tan enyorat.

Les llengües no pertanyen a ningú, a cap ciutadà en concret ni a cap nació, sinó a tots i cadascun dels qui les utilitzen. I en el cas de Catalunya és una evidència que només els doctrinaris poden negar que en tenim dues, les dues molt nostres, que en cap cas hem de convertir en incompatibles, en enemigues, ni en armes de combat polític.

7.- I finalment, com a colofó del punt anterior, reivindicar i a la vegada felicitar-vos per l’esperit fundacional de Portes Obertes, amb la idea i els valors d’un catalanisme obert i plural, per tal d’evitar que la catalanitat, la llengua, la cultura, inclosa la cultura política catalanista, quedin en mans exclusives de l’independentisme i siguin entesos des de l’oposició a la independència, especialment des de fora de Catalunya, també com a mers instruments polítics del nacionalisme i de la secessió.

Hi ha una inquietant coincidència entre ultranacionalismes enfrontats en entendre exactament de la mateix forma el paper de la llengua, la cultura i fins tot l’autogovern. Uns i altres identifiquen Catalunya amb la independència, els catalans amb els independentistes i les institucions amb les estructures de l’Estat imaginat per l’independentisme. Dins d’aquesta lògica tot el que afavoreix a la llengua, a la cultura, i l’autogovern, fins i tot al catalanisme, és una cessió a l’independentisme i un premi a la deslleialtat.

I això és no comptar, ni uns ni altres, en la meitat dels catalans que no són favorables a la independència però que volen en canvi preservar la llengua, fomentar la cultura, reforçar l’autogovern, i fer-ho dins el marc constitucional espanyol. El repte, de fet, és demostrar en els fets, que la Constitució no és el problema, com volen els extremes de les dues bandes, sinó que la Constitució, amb reformes o sense, té la capacitat per trobar les solucions i és la solució.

El catalanisme constitucional i estatutari, com tots vosaltres sabeu, així com l’esperit obert, plural i transversal, són els que animen també a la revista Política & Prosa, una iniciativa autènticament germana de Portes Obertes.