I ara què?: Diàleg sí, Reformes també

I ara què?: Diàleg sí, Reformes també Mirades des del Catalanisme

2022-05-25T11:49:31+00:0025 de maig, 2022|Declaracions, Notícies|, |

Malgrat la difícil situació social i econòmica, i malgrat la controvèrsia provocada pel “cas Pegassus”,seguim pensant que cal recuperar el diàleg i impulsar canvis en l’arquitectura territorial d’Espanya per superar el bloqueig institucional

Estem en un moment crític, enmig d’una gravíssima guerra a Europa que no podíem ni imaginar. Milers de morts, milions de desplaçats, ciutats i infraestructures destruïdes i uns efectes devastadors per a Ucraïna, envaïda per la Federació Russa. Una guerra que, a més de la crisi humanitària, afecta greument el comerç mundial, el proveïment de mercaderies, els preus de l’energia, les expectatives d’avançar en la lluita contra el canvi climàtic i, sobre tot, la confiança en la bona marxa de l’economia, en el funcionament de les institucions internacionals i en l’entesa entre els pobles.

Això passa quan tot just fa dos anys ens vam trobar, de cop i volta, enmig d’una pandèmia que ha colpejat moltes famílies i el teixit social i econòmic.

Quan semblava que s’encarrilava una sortida positiva a la pandèmia i als seus efectes, aquesta nova sacsejada provocada per la invasió russa a Ucraïna ens col·loca de nou en un risc extraordinari, provocant una crisi sobre la crisi anterior, que afecta amplis sectors socials ja molt empobrits i desesperançats pels efectes de la COVID.

Aquestes sacsejades condicionen, com és natural, l’agenda política de tothom i afecten temes clau com ara la protecció de l’estat del benestar, l’agenda 2030 o la lluita contra el canvi climàtic.

A més, afegim a aquesta difícil situació la controvèrsia i la desconfiança provocada pel cas Pegassus, sobre el que no disposem encara d’informació acreditada per valorar-ne tots els seus aspectes, però que no hauria d’alterar les prioritats polítiques i institucionals que assenyalem en aquesta “Mirada”.

Avui, a Espanya, com a tots els països de la Unió Europea, la prioritat – a més de superar totalment la pandèmia – no pot ser altra que fer front a la invasió d’Ucraïna i a les seves conseqüències econòmiques, socials, humanitàries i en l’ordre internacional.

Ara es tracta de contribuir als esforços diplomàtics per parar la guerra, de facilitar tot l’ajut necessari al país envaït, de sancionar amb contundència Rússia i de digerir els efectes que contra la pròpia economia europea tenen les sancions que s’han hagut de posar en marxa per demostrar que Europa no pot acceptar de cap manera la invasió.

En paral·lel, han passat gairebé cinc anys des de que a Catalunya vivíem la trencadissa de 2017 i la nostra vida política i institucional segueix condicionada per aquells esdeveniments. L’acció de govern i l’activitat  parlamentària està encara vinculada al record del “procés”, el que obliga els seus partidaris a posar més atenció en la confrontació institucional que no pas en la recerca d’acords per a la governació de Catalunya, sense acceptar-ne les negatives conseqüències.

És cert que aquesta actitud conviu, de forma cada cop més perceptible, amb l’esgotament de moltes persones que tot i considerant que la secessió és la millor fórmula per resoldre els problemes, senten una profunda decepció per aquest llarg període que no ha comportat cap avenç en les seves legítimes aspiracions ni, tampoc, cap millora del nostre autogovern.

Per altra banda, amb el govern progressista a Espanya s’han creat condicions per a una atmosfera política i institucional més positiva. La concessió dels indults, la voluntat d’entesa en la política parlamentària a les Corts Generals,  la “Taula de Diàleg”, els canvis produïts al Tribunal de Cuentas i un cert esforç per dotar el govern d’una “política catalana” són elements que, indubtablement, contribueixen a aquesta millora de l’ambient, tot i les incidències que poden sorgir en el recorregut.

Igualment, i malgrat les freqüents discrepàncies estratègiques entre els partits independentistes, constatem la voluntat del govern de la Generalitat d’incrementar la seva atenció sobre els problemes socials, econòmics i de tota mena que requereixen iniciatives i decisions i, en conseqüència, hem entrat en una fase de govern més pragmàtica que també contribueix a una percepció de millora general. Hi ha, doncs, elements positius per facilitar la recuperació de la confiança, indispensable en tot esforç de diàleg polític.

Ara bé, la nova situació econòmica i social altera, certament, aquest panorama. La gravetat del moment per les conseqüències de la pandèmia, primer, i per la guerra de Ucraïna, després,  pot portar alguns a considerar que en aquest context l’agenda catalana pot esperar. Nosaltres no ho compartim.

Ben al contrari, creiem que la perspectiva de reformes en l’arquitectura territorial d’Espanya, vinculada a la “Taula del Diàleg”, no pot caure de l’agenda política.

Som conscients que no són els moments més propicis per a plantejar-ho, però creiem que cal alertar de que els problemes del nostre autogovern segueixen damunt la taula. Deixar passar el temps a l’espera que els problemes es dilueixin per sí mateixos no és cap solució.

No és arribat el moment, per damunt de qualsevol altra consideració, de construir acords a Catalunya i a Espanya, per trobar vies de solució?

No hem de ser tots prou auto exigents, en benefici del país, com per buscar més allò que ens uneix que no pas el que ens separa?

Per a nosaltres, Portes Obertes del Catalanisme, la via del diàleg i la negociació política és el camí adequat. Des del nostre punt de vista, aquest diàleg hauria de tenir present:

  • Que la necessitat de fer reformes en el funcionament de l’Estat de les Autonomies per dotar-lo d’instruments que facilitin la participació de les CCAA en la presa de decisions estatals, és del tot vigent.
  • Que la denominada “Taula de Diàleg” ha de posar de manifest la capacitat del govern d’Espanya de plantejar reformes de fons que facilitin el reconeixement nacional de Catalunya i la millora i aprofundiment de l’autogovern, alhora que es mostra la disponibilitat del govern de Catalunya d’abandonar la retòrica i les exigències que no tenen recorregut constitucional.
  • Que paral·lelament al diàleg institucional entre els dos governs, és imprescindible obrir un diàleg entre les forces polítiques catalanes que faciliti el necessari consens intern de país i doni la màxima fortalesa a les propostes del Govern de Catalunya. En aquest sentit, és obligada una referència a les polítiques de protecció i foment de l’ús de la llengua catalana que necessiten, en primer lloc, prou consens intern i, també, la col·laboració del govern central.
  • Que l’agenda de reformes necessàries, que ha estat motiu de debat tant en l’àmbit polític com en l’acadèmic, inclou temes com ara:
    • Un sistema de finançament de les CCAA que asseguri la suficiència, la coresponsabilitat fiscal (en ingressos i en despeses), la transparència del sistema i la solidaritat interterritorial (exercida per la totalitat de les CCAA) que respecti el principi d’ordinalitat.
    • La millora de la definició de les competències de les CCAA i les garanties per al seu exercici, evitant una interpretació expansiva de les lleis de bases per part de les Corts Generals.
  • La regulació de les institucions de coordinació, com ara les conferències sectorials i la conferència de presidents. Molt especialment, la reforma del Senat, com a cambra de representació territorial i instrument essencial per a la deliberació de les decisions d’Estat que també concerneixen a les CCAA.
  • Que aquesta agenda de reformes per al conjunt d’Espanya només és assolible en una atmosfera de consens polític tan ample, almenys, com el que va presidir la transició. No són reformes que es puguin construir, per exemple, sense el concurs del Partit Popular, com a representant del centre dreta espanyol. Sabem que aquest darrer element condiciona radicalment la viabilitat d’aquesta agenda i per això reclamem una actitud constructiva a la dreta espanyola.
  • Aquestes reformes haurien de servir per construir – després de quaranta cinc anys des de la reeixida transició – un renovat projecte comú d’Espanya en el que tots els territoris s’hi puguin sentir còmodes, amb el ple exercici de l’autogovern i el reconeixement de la pluralitat nacional, lingüística i cultural de l’Estat. Estem convençuts que un acord sobre la organització territorial d’Espanya donaria confiança als ciutadans i ciutadanes – de qualsevol opció política – en les seves institucions democràtiques i reforçaria la cohesió interna, elements decisius per al desenvolupament i la prosperitat social i econòmica i, també, per encarar amb major fortalesa el reptes que tenim al davant.

 

Encoratgem totes les parts concernides a unir esforços en aquesta direcció i oferim la nostra contribució en favor d’un diàleg possible, útil i beneficiós per al conjunt de la societat catalana.

 

Barcelona, 25 de maig de 2022