Fer poble, fer nació

Fer poble, fer nació

2016-12-10T14:37:11+00:0027 de novembre, 2016|Articles d'opinió|

Per una estratègia nacional basada en la unitat civil

Hem après que la nació no és cap esperit etern i immutable. Contra els somiejos herderians, Ernest Renan ho va clavar: “La nació és el consens bàsic, continuadament renovat, de la ciutadania”. És a dir, les nacions no són perpètues, poden néixer i morir, es fan i es desfan com les danses.

Soc fill de Verdum, d’aquell pendent sense asfalt ni aigua corrent que baixava de dret, entre barrancades, on algunes famílies treballadores havien anat a fer-se “la caseta i l’hortet”, en el cas dels meus avis molt a darrera hora, fugint de les bombes que queien sobre el port i la ciutat vella, mentre sentien a més l’absència de tres fills que eren al front. Quan jo hi vaig néixer, feia deu anys que el petit assassí es cobrava el seu tribut de sang amb una freqüència de rellotge… No trigarien a arribar-nos les primeres onades d’andalusos, amb les seves maletes de cartró, gent jove i coratjosa que començaria a aixecar les seves pròpies cases i que no trigaria a fer-hi venir la dona i les criatures. Moltes criatures, que corrien, jugaven, reien, ploraven. Moltes dones que feien cua a la font, a baix, i traginaven càntirs, garrafes i cubells cap amunt, amb un parlar abundant i una mica cridaner, fet de paraules escurçades i de girs humorístics. Les ràdios a tot drap, molta música, molta vida. No sabien res de Catalunya. I nosaltres amb l’enyor de la Generalitat i la República perdudes, amb la nostra llengua prohibida i condemnada… Ens unia a ells la pobresa, el socors mutu entre veïns, la por i l’odi als falangistes, la llosa compartida dels vençuts.

De seguida vaig entendre una cosa que repetien a casa i que expressava un vell reflex condicionat del nostre poble: havíem de fer-ne catalans. Es tractava de bona gent, valenta i bulliciosa, que havia arribat i que calia fer nostra i -com diríem anys a venir- incorporar-la a aquell “deler regenerador” que Rafael Campalans havia proclamat: “Catalunya no és tan sols el passat, la història, els pares i els avis… Catalunya és sobretot un daler regenerador que s’encomana a tots els homes i dones que hi viuen”. Campalans coincidia amb Renan. Fer Catalunya no era afirmar cap essència, sinó fer poble, quallar una esperança compartida, un “consens bàsic de la ciutadania”. I aquest acabaria sent el secret de la nostra subsistència nacional, enllà de la nit franquista. Molts hi vàrem coincidir arreu del país. Més endavant, la creació del PSC seria, en bona part, una gran aposta en aquesta mateixa direcció. Va trigar, però va arribar la primavera.

L’ensulsiada econòmica i social que ara ens ha tocat viure torna a ser un moment difícil i perillós, un moment en què fallen els consensos bàsics, en què poden reviscolar els pitjors dimonis. Molts indicis ens en donen avís a tot arreu. I, en aquest sentit, penso que la sobtada acceleració independentista de CDC (ERC sempre n’ha sigut) és un veritable perill, nacionalment parlant. Un recurs extrem per mutar i escapolir-se de la riuada tèrbola que baixava, però que està resultant un tret que els surt per la culata; només cal veure els resultats electorals de CDC quan s’ha presentat sola.

Davant del cop d’Estat sense pal·liatius que va comportar la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut (Javier Pérez Royo), a parer meu hi cabien dues estratègies des de Catalunya:

1) L’audàcia de la fugida independentista en curs, a partir de la meitat del país i de la meitat de la força disponible, amb el consegüent risc de divisió, o bé

2) Una estratègia de resistència nacional per un nou pacte bilateral Catalunya-Espanya, a partir del 80% del Parlament i de la ciutadania i, doncs, de tota la força disponible i amb uns benèfics efectes de cohesió nacional.

Això segon anava a ser possible a partir del document-Rigol sobre el dret a decidir, amb totes les signatures parlamentàries, PSC inclòs, i que Mas va refusar perquè “acabava de passar pantalla”.

La primera opció, que és on ara som, ens ha dut, de moment, a l’ensorrament de la centralitat nacional (amb CDC que n’ha fugit i el PSC que s’hi ha mig enfonsat) i al lliurament de la iniciativa als extrems (Ciutadans i ERC-CUP). Ep, amb Ciutadans -i tot el que representa- esdevingut primera força de l’oposició (!). Aquests són, per ara, els rèdits tangibles del famós “procés”. Dos milions de persones al carrer, darrera d’un conte de la lletera, i Ciutadans erigit en cap de l’oposició. Potser soc esclau de la meva biografia, com em deia l’altre dia un amic, però seria imbècil si la ignorés. És més, tenim la responsabilitat i l’obligació de reflexionar a partir de l’experiència acumulada. Per això, des de la meva perspectiva vital i política, no em pus estar de dir que no anem pas bé. Estem desfent “el consens bàsic de la ciutadania”, allò que fa la nació. No hi ha nació del 50%, amb l’altre 50% abandonat a l’atonia i al recel; una situació on pot prendre, si algú s’ho proposa, la confrontació més inconvenient i, amb ella, la fractura comunitària. Sigui molt o poc el grau de distanciament entre les dues meitats, una cosa és segura: així no es fa poble, així no es fa nació. L’audàcia independentista que divideix el poble ens afebleix. La força de Catalunya està en la seva unitat civil i en la unitat plural del catalanisme al voltant d’objectius compartits.

(*) Jordi Font tenia previst intervenir en l’acte celebrat al Centre Francesca Bonnemaison el 14 de novembre, però no ho va poder fer per un imponderable. Publiquem, pel seu interès, la intervenció que havia preparat.