Fer la nació i no desfer-la

Fer la nació i no desfer-la Jordi Font

2019-04-23T23:49:03+00:0023 d'abril, 2019|Articles d'opinió, General|
L’associació “Portes Obertes del Catalanisme” em va invitar a participar en una taula intitulada “Catalanisme útil”, al costat de Lluís Rabell i de Montserrat Surroca, el dia 11 d’abril, a l’Ateneu Barcelonès. A petició seva, transcric ara la meva intervenció, tot agraint  la invitació, així com els meritoris esforços d’aquesta associació per empènyer el carro cap a la sortida del laberint abans no se’ns cruspeixi el minotaure.

“Catalanisme útil” és el títol d’aquest acte. La primera cosa que aquesta expressió em suggereix és una pregunta: útil per fer què?  Tot –isme pot tenir utilitats diverses, algunes de lloables i altres de no tan lloables. Però hi ha una utilitat que cap –isme no pot ignorar sense esdevenir una estafa: la utilitat bàsica que el defineix.

En el cas del catalanisme, és clar que ha desenvolupat utilitats realment benèfiques (combatre les dictadures, acollir la pluralitat, guanyar l’autogovern, tractar de reformar Espanya, contribuir al moviment europeista…), encara que també se l’ha fet servir per a altres utilitats no tan benèfiques (camuflar interessos particulars, simplificar la visió de la realitat, generar cofoisme, derivar cap a concepcions absolutes…). Més o menys com succeeix amb tots els –ismes en general, essent com són fills de la inevitable ambivalència de l’anhel humà.

El catalanisme, però, també com els altres –ismes, té una utilitat bàsica que el defineix i a la qual ha de servir si no vol buidar-se de sentit: fer Catalunya, construir la nació catalana, aglutinar la immensa majoria en un projecte nacional compartit.

Rafael Campalans criticava el “catalanisme utilitari de la Lliga, massa sovint reduït a utilitats de part. Es referia a les vibrants gesticulacions patriòtiques que, després, acabaven fatalment en la negociació d’algun aranzel proteccionista. Campalans també criticava el catalanisme essencialista, naturalista, de matriu romàntica (Herder), segons el qual les nacions eren un fet natural, com les espècies de la flora i la fauna, això sí, habitades cada una per un esperit etern i immutable, compendi de les seves particulars essències. Enfront d’aquesta concepció, Campalans afirmava: Catalunya és, sobretot, aquest deler regenerador que s’encomana a tots els homes i dones que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d’història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”.

També Antoni Rovira i Virgili, en contraposició al naturalisme de Prat de la Riba, afirmava: “La història, la llengua, poden existir sense formar una nacionalitat viva (…). El principal element constitutiu d’una nacionalitat es troba en la consciència que hom té de pertànyer a aquesta nacionalitat, és a dir, en la voluntat dels qui la constitueixen”. Si no és així, no hi ha “nacionalitat viva”, només en queden peces per al museu.

És la matriu conceptual de la il·lustració i de la revolució democràtica. La nació com a societat d’individus, que pot fer-se i pot desfer-se. Ernest Renan havia dit: “La nació és el plebiscit diari de la ciutadania”, és a dir, el consens bàsic que fonamenta la vida en comú i on recolza la construcció del futur. D’altra banda, també sabem que només a partir d’aquest consens bàsic és possible garantir algunes continuïtats importants com ho és la continuïtat de la llengua.

Vicens Vives ens explicava el passat i el present de Catalunya abundant en aquesta mateixa clau: un país que s’ha pastat en la seva condició de “país de marca” o de trànsit, a partir de la barreja d’ingredients diversos, incorporant les successives onades immigratòries, vingudes primer del nord i després del sud. Deia: “Catalunya és fruit de molts llevats”.

Els setantes, en diríem “el gresol català” o “la Catalunya-gresol”. És el model que es basa en l’acceptació de la diversitat i alhora en un designi integrador irrenunciable, vinculat al progrés social, sempre mitjançant l’actualització del consens bàsic que fa la nació. El debat internacional al respecte n’acabaria dient interculturalitat, en contraposició a la multiculturalitat que perpetua la segregació i el gueto. El debat nord-americà, com correspon a un país fet de grans immigracions, va ser especialment viu i va concloure amb dues negacions i una afirmació: ni “angloconformitat” assimiladora ni “separació en la igualtat” d’efectes segregadors, sinó interculturalitat, és a dir, fusió cultural, indestriable de la promoció social.

Catalunya ha hagut de lidiar contra el nacionalisme espanyol, el de l’Estat-nació uniforme, a la francesa, excloent, assimilador, per al qual Catalunya és una autèntica nosa que cal escombrar com sigui. Primer, ho intentaria “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” (instrucció secreta als corregidors reials establerts a Catalunya arran de la Nova Planta), però no se’n sortiria i acabaria recorrent a les dictadures militars, per tal de liquidar tant la diversitat nacional com les exigències de justícia social i les demandes de llibertat. L’estratègia amb més possibilitats, però, seria apuntar a un objectiu intermedi: encallar “el gresol català”, tractant de fracturar la societat fins a la  cristal·lització de dues comunitats separades i en conflicte. És a dir, aconseguir que Catalunya acabés esdevenint un territori amb dues comunitats nacionals, moment a partir del qual l’assimilació acabaria caient com fruita madura.

Un primer intent en aquesta direcció va ser l’impuls del lerrouxisme, a començaments del segle XX. Va reeixir durant un llarg període, encara que, per sort, va fer crisi davant de la gran onada republicana, basada en un amplíssim consens ciutadà, sobretot popular, integrador de catalans d’origen i de catalans de destí. El consens que fa la nació va articular-se al voltant d’un denominador comú que incloïa autogovern de Catalunya i República espanyola. Va ser així per solidaritat, per sentit de la realitat i perquè molts ciutadans de Catalunya tenien les arrels més enllà de l’Ebre. Per tot això, Macià va proclamar la República Catalana “com Estat integrant de la Federació ibèrica” i, per tot això, va transigir a permutar-la per la Generalitat.

Els anys setanta, tornaria a haver-hi les condicions necessàries i no faltarien nous intents: les maniobres de Manuel Fraga prop de les Cases Regionals, l’impuls de la UCD a la candidatura del Partido Socialista de Andalucía a les eleccions catalanes… No va funcionar. Va predominar l’onada democràtica, la cultura política de l’Assemblea de Catalunya. Tant CCOO com el PSUC havien fet una gran feina de fons. I el procés d’unitat socialista acabaria barrant el pas per molt de temps a qualsevol intent neolerrouxista. “Som i serem un sol poble” va ser el mot d’ordre; un poble divers, tal com era i tal com és, cadascú amb el seu inexcusable farcell identitari, però amb una opció clara per un projecte compartit, cap a una d’identitat comuna de futur (“un sol poble”), una identitat en construcció.

La clau va ser un catalanisme que sumava accents polítics diversos i, sobretot, intensitats diverses, basat en un denominador comú amb el que s’identificaria la immensa majora, formada tant per nadius com per nouvinguts. El sintetitzaven els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia, autogovern català i solidaritat amb els pobles germans. Aquest darrer punt, discret en l’enunciat escrit, va ser molt important en el discurs públic: no era només la solidaritat amb els pobles que havien patit i lluitat amb nosaltres contra el franquisme, sinó que es tractava també dels pobles on havia nascut mitja Catalunya. Aquest va ser el denominador comú d’aleshores, al voltant del qual va quallar de nou el consens bàsic que fa la nació.

Passat el temps, el 2008 i el 2010 marquen l’inici d’un nou moment crític. El 2008, es declara una crisi financera, econòmica i social, amb greus i duradores conseqüències de precarització i desagregació social, i de desconfiança en la política democràtica. El 2010, la sentència de l’Estatut, dictada per un Tribunal Constitucional trucat, feia vessar un got que venia omplint-se de feia molt de temps (LOAPA, dilució de les “nacionalitats” constitucionals, atacs a la llengua, greu dèficit inversor de l’Estat a Catalunya, finançament deficitari, manca de pedagogia plurinacional, manca de disposició federal, recurs de nou a la catalanofòbia…).

Calia una resposta inequívoca i forta des de Catalunya, és a dir, amb una enumeració precisa d’exigències i amb tota la força disponible al seu darrere, sense fissures. És a dir, calia establir un nou denominador comú que pogués aglutinar la gran majoria de Catalunya, tant parlamentària com social. I, sobretot, calia estar a l’aguait dels nous intents fracturadors que, sens dubte, havien de produir-se. No va ser possible

El nou govern de la Generalitat va optar per una altra via, infinitament més vulnerable, determinada per la competició entre CDC i ERC per fer-se amb l’espai del vell pujolisme. Així va ser com prendria cos l’aposta independentista. El “jo més” entre les dues formacions continuaria fins al paroxisme, per acabar produint la mutació de l’independetisme cap a l’unilateralisme, que és l’antítesi del denominador comú i que comporta la ruptura del consens bàsic que fa la nació (un consens que havíem blindat per acord unànim, establint la cota del 60% per modificar l’Estatut). Una ruptura que afalagava i coagulava la meitat de la ciutadania (el 47% en vots), aquella que tenia un sentiment nacional català més fort, i que ignorava olímpicament l’altra meitat, menystenint la seva identitat, que no era només catalana sinó que, en un grau considerable, era també espanyola… La primera meitat viuria “el procés” eufòricament, mentre que l’altra meitat el viuria, d’una o altra manera, com un menyspreu, si no com una estafa, com una manca flagrant de correspondència amb la seva implicació catalanista de sempre…

José Mª Aznar s’hi havia avançat i, emergint de les boires, havia fet una lacònica advertència, que en realitat expressava un ancestral desig: “Antes de romperes España,  va a fracturarse Cataluña”. Deuria pensar: aquesta és la nostra.

Anna Cabré explica que els 7,5 milions de catalans es poden distribuir en tres blocs: prop de 3 milions resulten de la població autòctona de primers del segle XX; una mica més de 3 milions resulten de les successives immigracions espanyoles del segle XX, sumant-hi l’increment de natalitat que han produit; mentre que 1,5 milions resulten de les darreres immigracions no espanyoles. Aquesta és la realitat de la Catalunya d’avui.

El CEO de la Generalitat deia que un 28,5% se sent “només català” i que un 6,4% se sent “només espanyol”. Enfront d’aquestes dues pertinences unívoques, detectava un 60,6% que se sent “català i espanyol” en graus molt diversos. L’unilateralisme ha impactat traumàticament en aquesta realitat: ha empès abruptament una part d’aquest 60,6% cap a l’influx del 6,4% de “només espanyols”. N’és una expressió inequívoca i molt preocupant l’increment extraordinari que ha experimentat “Ciutadans”, fins a erigir-se en primera força del Parlament de Catalunya (!).

Vet aquí la gran paradoxa. Acabarà l’unilateralisme fent-li la feina al nacionalisme espanyol assimilador? acabarà fent, de Catalunya, un territori amb dues comunitats nacionals? Serà aquest vell objectiu frustrat del nacionalisme espanyol la tràgica utilitat final de l’unilateralisme? Quin sentit tindria una independència (cas que resultés possible) el preu de la qual fos deixar-se la nació pel camí?

Vivim un moment extrem. Ens calen dirigents a l’altura, que no tinguin la competició entre partits com a únic nord, dirigents responsables, autèntics patriotes, capaços de passar full, de deixar enrere les cançons de gesta i adoptar un  “catalanisme útil”, amb la utilitat que és definitòria del catalanisme, que constitueix la seva raó de ser: fer la nació i no desfer-la.

 

 Respostes al col·loqui:

 

  1. El catalanisme és residual?

No caiguem en discussions semàntiques, nominalistes. El nom no fa la cosa. L’expressió “catalanisme” ha estat vilipendiada amb sanya des de la fe independentista. Però el seu contingut és d’una vigència creixent: Catalunya, pluralitat, denominador comú, convivència… La realitat es dura i acaba desfent els miratges. Es va percebent com molta gent comença a estar de tornada. Al menys, on abans es discutia abrandadament, ara es calla molt, es passa de puntetes sobre una actualitat massa lamentable… Hi ha decepció, hi ha frustració (vet aquí una conseqüència que caldria revertir). Cal donar sortida a tot això, obrir noves vies, canalitzar-ho cap a una finalitat satisfactòria…

 

  1. Els -ismes decauen?

Decauen els -ismes racionals, reflexius, que no venen referits a cap pensament absolut, que no són portadors de certeses plenes. Tota la cultura democràtica n’està afectada. No, en canvi, els -ismes forts que, avui, denominem populismes. Tenen l’èxit garantit. Per què? Som en plena transició, determinada per la mutació tecnològica que ho està canviant tot i que no sabem ben bé cap a on ens porta. No sabem quin serà l’efecte de la robotització de la producció sobre el mercat de treball i, en conseqüència, sobre la redistribució de la renda. Ni tan sols sabem què implicarà per a la vida quotidiana la “digitalització de les coses” que ha d’implantar-se en els propers anys més immediats…. No toquem vores. I, doncs, no podem formular projectes i obrir perspectives ni aixecar esperances. Només els perills són clars. Tot això ha fet que s’ensorrés l’horitzó. Sempre, per dolent que fos el punt de partida, el futur havia estat una esperança, una certesa de millora. En la situació actual de transició cega, sense horitzó a la vista, el futur es veu com un perill. La gent pateix aquesta incertesa i no la vol, vol certeses. I s’arrapa a la primera certesa que se li ofereix, encara que no tingui cap ni peus i que només valgui per a una estona… És el paradís dels xarlatans, dels venedors de safrà, dels farsants, dels estafadors… i dels feixistes. Tots ells amb les seves “certeses” que conviden a la “fe del carboner”, a la tranquil·litat de situar-se a recer de qui ho té tot clar… És hora dels -ismes forts i falsos. Caldrà resistir, defensar pam a pam la cultura democràtica. I esperar que ben aviat puguem estar en condicions de conèixer prou la nova topografia i puguem tornar a fer projectes transformadors i a crear els instruments democràtics capaços de dur-los a terme, principalment en el pla global.

 

  1. Distingir entre catalanisme, nacionalisme i independentisme?

En falta un: unilateralisme. Són com unes nines russes, unes matriusques. El catalanisme és la nina grossa, on hi cap la pluralitat social i política. El nacionalisme és un segment del catalanisme, la segona nina. L’independentisme és el nacionalisme que vol un Esta-Nació a la seva mida, la tercera nina. I, finalment, l’unilateralisme (l’independentisme que prescindeix del consens ciutadà bàsic, fins i tot de la majoria del vot ciutadà i es disposa a saltar-se la llei democràtica) és la darrera nina, la més petita, aquella que ja no s’obra ni en té cap a dins. Conceptualment, entre elles, hi ha una disminució de volum, la qual cosa no vol dir que disminueixin les seves respectives capacitats d’atracció, que poden ser molt grans, tant grans com sigui la seva capacitat de suscitar certeses -per falses que siguin-…, cosa que augmenta amb la disminució del volum conceptual.