Dels ponts del diàleg a les pistes d’aterratge

Dels ponts del diàleg a les pistes d’aterratge

2018-10-22T21:45:10+00:0029 de març, 2017|Articles d'opinió|

Cada moment polític busca ser representat per una imatge o una metàfora per poder ser comprès en tota la seva profunditat. Actualment, Catalunya es troba sotmesa a una lògica de canvis, mutacions, ruptures, pronunciaments, il·lusions i temors per decidir el recorregut que prendrà la societat per tal d’abordar els reptes que li són propis, la seva relació amb Espanya i també aquells que li són comuns a la societat europea: la desocupació, la falta d’oportunitats, la millora de l’educació, el desenvolupament d’un model econòmic més competitiu, la desigualtat, la davallada demogràfica i l’envelliment de la població, la crisi moral que està en l’arrel de molts dels problemes i la preservació de l’estat del benestar. No obstant això, tots sabem que si no s’aborda la qüestió catalana en tota la seva complexitat serà molt difícil convocar la societat i a l’àmbit polític per consensuar els grans reptes a afrontar.

La política catalana i espanyola porten temps sotmeses al desgast de l’anomenat desafiament català. Un desafiament enquistat en fixar com a únic objectiu una raó absoluta, sense fissures, que evita qualsevol via de diàleg. Des de tots els àmbits es convoca a la societat civil, als moviments socials i als partits polítics a mobilitzar-se per reconstruir ponts i tornar a fer-los transitables. El pont és una imatge arquitectònica que ha contribuït a forjar el mite del diàleg. Però avui, per molt que s’intenta invocar aquesta imatge, ningú sap com apuntalar la seva estructura perquè no s’enfonsi definitivament i es converteixi en una poètica ruïna que convoqui a la nostàlgia però que sigui inútil per comunicar el que avui necessitem. Els ponts als que tant ens referim tenen la funció de possibilitar la comunicació i el trànsit d’un punt a un altre punt. El pont s’alça per mantenir la continuïtat en el territori i és una estructura projectada per l’home per salvar la impossibilitat d’accés que suposa un accident o un obstacle i possibilitar la comunicació.

Salvador Espriu va saber veure, ja llavors, en la seva obra La Pell de Brau, que l’acceptació dels ponts com a metàfora no expressava tant un desig com una limitació de la capacitat d’Espanya de donar respostes a Catalunya: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills”. Espriu ja advertia en 1960, data de la publicació de la primera edició del poemari, en plena dictadura franquista, que els ponts no eren segurs, que eren inestables i que en cap cas conduïen a una solució sinó que, simplement, comunicaven a Espanya la profunda decepció que suposava no poder assolir una visió hispànica que no deixés al marge el concepte nació. En comptes de tendir llaços, el pont posava al descobert les diferències en la manera d’entendre la construcció d’Espanya. La visió dels catalans no havia de ser censurada ni entesa com l’expressió de ser antiespanyol. Des de llavors, aquests ponts, com a expressió de la recerca incansable de tendir al diàleg, al pacte i a l’acord, es van veure, per un temps, reforçats durant la transició i la votació majoritària a favor de la Constitució espanyola.

No obstant això, avui, l’inici del 2017, aquests ponts han estat abandonats per una part de la política catalana i espanyola i, en bona mesura, fins i tot destruïts, provocant una idea de frontera física i moral que no permet aprofundir en cap fórmula de diàleg . La qüestió que hem de preguntar-nos és, en primer lloc i encara que pugui semblar una qüestió fràgil i il·lusòria, quina imatge, quin arquitectura hauríem d’utilitzar per explicar i per provocar un nou fil conductor entre Catalunya i Espanya, ja que la imatge dels ponts ja no serveix per restablir el diàleg, element essencial per assolir un nou pacte polític de convivència entre ambdues realitats. Aquesta nova imatge com a lloc per iniciar el diàleg al voltant de Catalunya és ajudar a construir pistes d’aterratge, on puguin assentar-se definitivament les qüestions que, des d’Espanya i Catalunya, es planteja per al nostre país. Pistes d’aterratge que puguin permetre que les 46 demandes sol·licitades pel President de la Generalitat s’avantposin o prevalguin sobre l’actual discussió del Referèndum, si el Govern espanyol respon a elles total o parcialment, puguin aterrar definitivament i no segueixin movent-se en les altures de l’abstracció o tàctica política sense permetre objectivar la seva viabilitat. Unes pistes d’aterratge que permetin autentificar que la ruta és possible i legal. Que permetin autentificar que el diàleg que vol obrir el Govern espanyol es faci assumint que no es tracta ja de creuar un pont sinó de fer aterrar les propostes d’una societat desenganyada.

La imatge que representa el necessari i imperatiu diàleg entre Catalunya i Espanya és per a nosaltres, Portes Obertes del Catalanisme, la que evoquen les pistes d’aterratge on les torres de control guiïn i facilitin, des de cada un dels territoris, un aterratge perfecte sense contratemps i sense càlculs erronis que afavoreixin a una de les parts. Tan important és que el Govern espanyol aterri a Catalunya per buscar suports com que el Govern català s’impliqui en fer aterrar les seves propostes a Madrid. La iniciativa de tots dos és important per culminar en propostes que es puguin realitzar,  que condueixin a una nova relació política. I ser capaços d’abandonar aquelles arquitectures polítiques que ja no responen a les necessitats dels ciutadans. Amb aquesta reflexió Portes Obertes del Catalanisme vol contribuir a ajudar a construir pistes d’aterratge perquè algun dia puguem tornar a reconstruir i creuar els ponts de diàleg, que ha de ser l’objectiu central de la política catalana dels propers anys.

Signants de l’article: Mario Romeo, Ignasi Rafel, Joan Francesc Bañó, Jordi Casas, Conxita Cervera, Joan Corominas, Jordi de Juan, Ana Díaz, Ignasi Farreres, Leopoldo Gay, Núria Gispert, Carlos Losada, Joan Francesc Marco, Jordi Menéndez, Pere Navarro, Rafael Pradas, Fèlix Riera, Jordi Sala, Joan Salas, Enrique Senabre, Erika Torregrossa i Juan Pablo Torrents-Faura