El catalanisme del segle XXI ha de continuar responent què volem ser i, sobretot, què volem fer junts
Charles de Gaulle comença les seves memòries de guerra amb una frase que resumeix el seu pensament polític: “Toute ma vie, je me suis fait une certaine idée de la France… Le sentiment me l’inspire aussi bien que la raison”. (Tota la meva vida m’he fet una certa idea de França… Me la inspira tant el sentiment com la raó). Pensava en aquesta citació la setmana passat, al final de la presentació del llibre coral Catalanisme. 80 mirades (i+), editat per ED Libros. Es tracta d’una iniciativa de l’associació Portes Obertes del Catalanisme, que presideix el notari Mario Romeo, i aplega més de 80 textos de polítics, acadèmics, escriptors i periodistes. El mínim comú denominador és el catalanisme entès com un moviment transversal que comparteix una certa idea de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, i que “no cap en un sol partit”, com apunta Romeo al pròleg, “atesos els seus contorns amplis i les diverses visions de la vida, l’economia, la cultura i la política”.
Segona laïcitat
En aquest context, Puigverd va argumentar que el catalanisme havia d’afavorir que tots els ciutadans es retrobessin de nou a l’àgora, és a dir, a la plaça pública, davant la temptació de tancar-se al temple de les veritats revelades. Aquesta reflexió enllaça amb el paper històric del catalanisme polític majoritari: va ser pioner en la defensa d’un model nacional de base cívica, a manera d’un gran pacte de ciutadania. Ja en el primer terç del segle XX, Rafael Campalans va deixar escrit que Catalunya no era tan solament una geografia i una història passada: “És, sobretot, aquest deler regenerador que s’encomana a tots els que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d’història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”.
Cent anys després, el catalanisme del segle XXI ha de continuar responent a aquesta pregunta: què volem ser i, sobretot, què volem fer junts. Una lògica que és aplicable a Catalunya, al conjunt d’Espanya i a tot Europa. Per poder sortir del temple (o dels temples dels nacionalismes) reitero una idea que centra la meva aportació en aquest llibre: tard o d’hora es plantejarà a Europa la necessitat d’impulsar reformes constitucionals per introduir el concepte de segona laïcitat. De la mateixa manera que el segle XIX va representar l’inici de la lluita per un marc de laïcitat en el qual la creença religiosa va passar a formar part de l’àmbit privat, el segle XXI hauria de permetre que la nació –la nacionalitat– passés també a formar part de l’esfera privada. La religió en va sortir aleshores engrandida i la nació es veuria enfortida ara. Que ningú, en cap lloc, ens obligui a haver de triar, però que tothom actuï com a ciutadà, és a dir, subjecte a un mateix codi de drets i deures, entre ells els lligats a la residència. La fórmula del president Tarradellas: “Ciutadans de Catalunya”. Sí, perquè Tarradellas ens va llegar una certa idea de Catalunya.