CATALANISME ÚTIL. Per dialogar, pactar, governar.

CATALANISME ÚTIL. Per dialogar, pactar, governar. Montse Surroca Comas

2019-05-05T00:25:07+00:005 de maig, 2019|Articles d'opinió, General|
Intervenció a la taula titulada “Catalanisme útil”, al costat de Lluís Rabell i de Jordi Font, el dia 11 d’abril, organitzada per Portes Obertes del Catalanisme a l’Ateneu Barcelonès.

El catalanisme ha  estat el moviment que ha dominat la política catalana dels darrers anys. La seva aportació en la construcció i transformació de les nostres institucions i  de la  nostra societat ha estat cabdal. Des d’aquesta preeminència, la seva utilitat en la nostra història més recent és evident i notòria. Ara bé, en els darrers anys el mapa polític català ha sofert canvis profunds. En conseqüència, el catalanisme polític també ha patit els efectes d’aquestes transformacions. Per això, abans d’entrar a reflexionar sobre la utilitat del catalanisme, és necessari veure quin és el punt de partida, en quina situació es troba actualment aquest moviment polític. Cal veure on som per determinar cap on volem -o podem- anar en el futur més immediat.

El procés ha fet implosionar l’esquema o sistema de partits tradicionals a Catalunya, tot i que aquest no ha estat l’únic factor que ha provocat aquesta profunda transformació. Els grans canvis a la nostra societat (tecnològics, econòmics, generacionals…) a nivell global –que, òbviament, estem vivint, també, a casa nostra i la greu crisi econòmica que vam patir han influït igualment en el trencament del sistema tradicional de partits a Catalunya.

El catalanisme avui s’ha fragmentat i esdevingut residual si analitzem, per exemple, la seva representativitat parlamentària al Congrés de Diputats. En paral·lel, hi ha hagut una important polarització política que sovint ha posat -i posa- de manifest posicions que semblarien irreconciliables. Per tant, en aquests moments, partim d’un context polític clarament polaritzat entre independentistes i no independentistes amb un eix esquerra-dreta que hauria passat a segon terme perquè se sacrifiquen polítiques concretes en benefici d’un únic objectiu: la qüestió nacional.

Aquesta polarització ha reduït l’espai tradicional del catalanisme, han desaparegut determinades formacions polítiques que sempre havien estat en aquest espai. Amb la seva extinció, han sorgit noves opcions. Algunes han renunciat directament al catalanisme definint-se com a independentistes i d’altres s’han mantingut en aquest espai. Per tant, el catalanisme s’ha fragmentat i la seva representativitat s’ha reduït,essent ara per ara residual.

No obstant, si fem una mirada al passat, és innegable que el catalanisme polític ha estatútil per a la nostra societat. Ens podríem remuntar als seus orígens, però em centraré en el que he viscut, en la meva experiència durant dues legislatures al Congrés com a Diputada d’un grup parlamentari catalanista -ara inexistent.

Els exemples podrien ser molts, però en subratllo dos per la seva rellevància. En primer lloc, un cas clar era la participació activa en la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat, independentment del color polític del Govern espanyol. En cada exercici, el nostre grup parlamentari pretenia ser útil als interessos de Catalunya, però també a l’interés general, negociant esmena per esmena i obtenint, unes vegades amb més èxit que d’altres, incorporacions en els Pressupostos Generals que eren positives i útils per a l’economia, el Tercer Sector, les infraestructures, el patrimoni cultural o un llarg etc. Aquest exemple es repetia en cada exercici pressupostari.

I un segon exemple: el vot que va salvar Espanya de ser intervinguda com Grècia. A finals de maig de 2010, vam viure un moment extraordinàriament difícil. L’abstenció del nostre grup parlamentari va evitar per un sol vot una intervenció a la grega d’Espanya. Aquell grup parlamentari catalanista, malgrat no compartir les polítiques econòmiques del Govern del moment, no podia votar en contra del Reial Decret Llei de mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic per moltes raons, però especialment per un profund sentit de responsabilitat. Les conseqüències de votar en contra d’aquelles mesures haurien situat Espanya -i òbviament Catalunya- en una situació econòmica, política i social extremadament complicada.

Si repassem el diari de sessions del Congrés dels Diputats de la sessió plenària del 27 de maig d’aquell any 2010, veurem que el portaveu del nostre grup parlamentari, Duran iLleida, va relatar amb tota cruesa la dificultat del moment i les raons del sentit del vot del grup català:

“Dit tot això en contra del reial decret llei, senyor President, no em puc sostraure a la realitat. Tot el món en aquesta Cambra i moltes persones informades fora d’ella saben què passaria si el Govern no tingués capacitat, encara que fos simplement amb els seus vots, d’aprovar aquest decret llei. Tot el món ho sap. Sembla que algú ho vol ignorar, però tot el món sap que demà els mercats reflectarien una caiguda important de la nostra borsa; que més enllà de la caiguda de la borsa, demà els mercats castigarien el nostre deute. Seria més difícil d’emetre deute públic. Hi ha exemples en països europeus que demostren que encara es pot anar més enllà. L’obligació i responsabilitat d’un diputat -al menys d’aquest que els parla- és intentar que Espanya no caigui encara en un pou més profund, que encara té possibilitats”.

Si no s’aprovava el Reial Decret llei, el Govern espanyol perdia el control sobre l’economia, es perdia credibilitat a nivell internacional amb les conseqüències que això suposava per als mercats i, a nivell intern, el risc era, no que es congelessin les pensions, sinó que no es poguessin pagar o les nòmines dels servidors públics o les prestacions per atur i desocupació.

Amb aquella votació, el nostre grup pretenia, també, evitar la convocatòria d’eleccions anticipades i el buit de poder que se’n derivaria en un moment especialment complex. És a dir, amb aquell plantejament, el grup parlamentari català va assumir un paper decisiu en un moment especialment difícil per a Espanya. No es va rentar les mans, sinó tot el contrari, i va evitar mals majors. Aquest posicionament exemplifica una de les característiques tradicionals del catalanisme: la seva implicació en l’estabilitat i governabilitat d’Espanya. Aquest és un altre exemple relativament recent del catalanisme útil que diferents formacions polítiques han anat construint al llarg de la nostra història.

La pregunta que ens sorgeix és si en aquests moments, davant d’una situació similar, el catalanisme polític faria el mateix? Personalment, no ho veig per vàries raons. Primer, perquè les formacions polítiques catalanes que ara tenen representació al Congrés no han assumit els valors del catalanisme polític, sinó de l’independentisme i, per tant, és obvi que el seu ideari és contrari a participar en la governabilitat d’Espanya. I, per altra banda, determinades expressions d’aquest independentisme tenen com a màxima allò de com pitjor millor. Per tant, en cap cas s’implicarien en res que anés contra aquest principi que defensen. De fet, tenim un exemple ben recent d’aquesta actitud amb el no de l’independentisme als Pressupostos Generals de l’Estat del Govern socialista de Pedro Sánchez, provocant així la caiguda de l’executiu i la convocatòria d’eleccions. És evident que en aquests casos independentisme i catalanisme polític prenen posicions ben diferents.

D’altra banda, és oportú recordar que en aquell mateix any 2010 es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, la nostra formació política encara es presentava amb la bandera catalanista i defensava una agenda global i complexa, no centrada en un únic punt, essent així fidels a la tradició del catalanisme que representaven i representen altres formacions polítiques al llarg de la història.

Amb aquesta mirada al passat, en cap cas em refugio en la nostàlgia d’uns temps que foren millors, sinó que els repasso per a constatar on érem fa uns anys no tan llunyans i la situació canviant d’aquests moments. Des del 2010 han succeït moltes coses que no podem ignorar començant, per exemple, per la Sentència contra l’Estatut, manifestacions multitudinàries, la consulta del 9N i, a partir d’aquí, tot el que té a veure amb l’acceleració de l’anomenat “procés- i les seves conseqüències-.

Per tant, arribats a aquest punt, cal que ens plantegem les perspectives de futur. El catalanisme és necessari pels valors que representa. Perquè només des d’aquests valors aconseguirem reconciliar els dos bàndols que ara mateix dominen en la política i societat catalana. Des d’aquest punt de vista, estic convençuda que, a més de necessari,el catalanisme en les seves diferents expressions pot tornar a ser útil, però per ser-ho s’ha de reconstruir i repensar.

RECONSTRUIR. S’ha de reconstruir perquè en aquests moments el catalanisme en les seves diferents expressions no disposa de la capacitat imprescindible per incidir en els canvis que necessita la nostra societat. Per refer aquest espai, cal teixir complicitats entre les formacions que compartim els valors catalanistes.

Aquesta no serà una tasca fàcil perquè amb algunes manifestacions d’aquest catalanisme haurem de retrobar-nos després d’haver arribat a ser adversaris en moments especialment tensos a conseqüència del procés. Sense acritud ni retrets, haurem de cercar tot allò que ens pot unir. Però això no serà suficient, haurem de sortir dels límits actuals de l’espai catalanista i cercar noves complicitats.

Per ampliar aquest espai catalanista és fonamental incorporar i donar protagonisme als nostres joves i també a les dones. Avui en dia, si mirem tots els moviments que hi ha entorn de l’espai catalanista, podem constatar que hi ha un cert punt de passat. No ho dic amb menysteniment, ans el contrari, valoro l’experiència i coneixement de totes les persones que en un passat més o menys llunyà hem estat implicats en partits catalanistes. Però no aconseguirem el ressorgiment d’un nou catalanisme per al segle XXI si no som capaços d’implicar-hi, també, les noves generacions i donar més protagonisme a la mirada femenina.

Alhora el catalanisme s’haurà de REPENSAR perquè davant els canvis profunds que s’han produït en la nostra societat -i que s’estan produint- serà necessari posicionar-se. Hi ha alguns d’aquests canvis que, tal i com he esmentat anteriorment, en part tenen a veure amb les conseqüències del procés, però en gran part es tracta de transformacions globals, que no només afecten Catalunya o Espanya, sinó que estan succeint a escala mundial. Per exemple, tots aquells derivats dels canvis tecnològics que afectaran entre d’altres l’actual relació treball-capital, la relació amb el medi ambient i la seva protecció, els moviments migratoris, els canvis demogràfics, els nous models educatius o com afrontar les desigualtats creixents. Només cal llegir el recent informe de l’OCDE que apunta la pràctica desaparició de les classes mitjanes a Espanya en un futur no massa llunyà. Aquests i altres reptes que puguin sorgir hauran de ser pensats en aquest nou espai catalanista, perquè només encarant els problemes actuals i reals de la nostra societat podrem incorporar més gent en aquest espai de moderació i trobada.

A mode de conclusió, el catalanisme és necessari pels valors que representa i, sens dubte, ha estat útil al llarg de la nostra història, i també en el passat més recent. Però, perquè ho torni a ser, és imprescindible repensar-lo, sense abandonar els pilars essencials que sempre l’han caracteritzat i cal aglutinar més i noves complicitats.  

Montse Surroca Comas

Advocada

Exdiputada al Congrés

Membre d’Units per Avançar